Pròleg del llibre "Tren a Vladivostok", de Toni Duró

1. El primer cop que vaig trepitjar Rússia va ser per eliminació. ~ Fa gairebé deu anys, en el tram final de la nostra relació, va ocórrer un fet insòlit fins aleshores. La Vanesa i el meu ex-cunyat, originaris de l’Argentina i residents a Sabadell, tenien familiars a Miami, tiets avis em sembla recordar, que mai no havien visitat i que pràcticament només coneixien per via telemàtica. Com que ja eren grans i estaven delicats de salut, els dos germans van decidir (unilateralment) organitzar una escapada per Florida amb una llarga escala a casa dels parents; l’extraordinari de la situació era que, per primera vegada, se’m plantejava com a opcional la possibilitat d’anar-me’n amb ells. ~ Durant els quatre anys anteriors, totes les excursions, nacionals i per descomptat internacionals, les havíem preparat junts, la Vanesa i jo, i, per tant, com era obvi, hi tenia reservat un paper d’actor principal. En aquella ocasió, en canvi, obertament se m’assignava un rol secundari, finsitot diria que de figurant, per la naturalesa de la sortida (estrictament familiar) però també pel punt en què ens trobàvem com a parella. No vull ser injust, ens vam estimar fins al final i més enllà, i sé que la Vanesa m’hagués acceptat de bon grat, però també se’m convidava a fer la meva, a gaudir dels dies de festa (i dels punts del programa de fidelització de la línia aèria espanyola de referència) de què disposava; en certa manera, coherent amb el seu tarannà, era l’enèsim acte de generositat d’ella, tot i que també es reservava, com es veurà, la capacitat de vetar el destí. ~ No estic segur si l’esposa del meu ex-cunyat (la meva ex-concunyada) també va declinar la invitació, però el cas és que vaig optar per anar-me’n de viatge sol, tal com havia fet durant els anys anteriors (i també posteriors...) a la nostra relació, sense cap remordiment. El que no sabia era si anar al Brasil o a Rússia, dos destins que aleshores tenia pendents i que em fascinaven per igual; la meva dona, que per proximitat geogràfica coneixia força bé els brasilers i en especial les brasileres, va acabar decidint per mi. ~ Insisteixo: fins aquell moment, separar-nos hagués estat impensable. Es podria establir un paral·lelisme entre la nostra situació i els darrers anys de l’hermètic imperi soviètic. Mikhaïl Gorbatxov, a través de la ¨glàsnost¨, la ¨perestroika¨ i la ¨uskorénie¨, va posar en marxa un període de reformes basades en l’obertura cultural, política i econòmica del règim. Però amb unes estructures oxidades, i amb personatges espavilats com Borís Nikolàievitx Ieltsin o Ígor Timúrovitx Gaidar, que ja tenien la mirada posada en l’economia de mercat i en l’oportunitat de tirar endavant sucoses privatitzacions, les mesures de Gorbatxov van tenir el mateix efecte que un innocu “6 en 1” emprat per a intentar reparar uns pilars rovellats i corroïts: l’edifici va esfondrar-se pel seu propi pes, irremeiablement. D’igual manera, com en l’URSS de finals dels anys vuitanta i principis dels noranta, la nostra obertura, que va començar amb aquell viatge i va continuar amb cadascú fent alguns dels àpats nadalencs per la seva part, va culminar l’any següent amb una ruptura que es veia venir. (Esteu llegint el pròleg del llibre "Tren a Vladivostok", de Toni Duró.) *** 2. Sempre havia pensat que em moriria sense fer el Transsiberià. ~ Fer aquesta ruta em semblava més aviat un somni de difícil acompliment. M’imaginava sortint de Moscou per a, al cap d’una setmana i 9259 quilòmetres, arribar a Vladivostok. Mentalment la feia a l’hivern, amb tot nevat, i d’una tirada, sense interrupcions, només parant a les estacions que estigués permès per tal de fer-me una idea del paisanatge rus: intuïa que els companys de compartiment serien occidentals, tots aventurers com jo; en les meves fabulacions jo mateix em figurava un aventurer, és clar. ~ I de cop em trobo a les portes de l’estiu, amb temps, una mica de pressupost i molta energia. M’enxampo escodrinyant pàgines anglosaxones sobre el viatge. M’engresco, i ja no em puc aturar. El Transsiberià, nebulós fins al moment, resulta que pot fer-se realitat. ~ Després miro de complementar-ho amb més cerques i amb la informació de la vella guia de Rússia i Bielorússia de “Lonely Planet”, la que vaig fer servir durant el primer viatge, mentre la Vanesa era a Miami. Però la font de consulta inicial és el lloc web d’en Mark Smith: “The Man in Seat 61”. Allà m’assabento de pràcticament tot sobre la ruta, amb una quantitat ingent de dades ben estructurades, documentades i actualitzades. Hi descobreixo que el Transsiberià té com a cosins germans el Transmongolià i el Transmanxurià, ambdós amb destí a Pequín en lloc de Vladivostok; que hi ha diversos trens que cobreixen els diferents itineraris, però que el comboi de referència i més confortable és el Rossiia; després de revisar horaris i preus orientatius, que disposaré de temps suficient i, aparentment, també de pressupost. ~ Al cap d’algunes jornades de reflexió i de més lectures complementàries, finalment planifico el rumb amb detall i faig la reserva a través de l’agència que recomana l’home de la butaca 61: Real Russia. En quedaré molt content, tot i que més endavant, només unes setmanes abans de sortir de casa, esbrinaré com m’hagués pogut estalviar aquest intermediari. ~ Tant la meva vella i pesada guia de tot Rússia (812 pàgines) com un arxiu PDF de mostra extret de la guia específica del Transsiberià que m’he pogut descarregar (totes dues de “Lonely Planet”) recomanen fer el trajecte a la inversa, és a dir, de Vladivostok a Moscou, i tot i que suggereixen, si és té temps i pressupost, fer diferents parades, s’assenyala com a una bona opció, genuïna, realitzar el recorregut sense escales, com en el meu somni. ~ Em decanto per una elecció intermèdia, això sí, en el sentit tradicional: aniré de Moscou a Vladivostok, però només m’aturaré dues vegades abans d’arribar a destí, concretament a Irkutsk amb la intenció d’acostar-me al llac Baikal, i a Ulan-Ude per a conèixer el Ivolguínskill Datsan, el principal temple budista de Rússia. Això vol dir que per a fer cap a Vladivostok, on m’hi estaré cinc dies esplèndids, prèviament m’hauré confinat setanta-quatre hores i trenta-nou minuts a un compartiment de segona classe o ¨kupé¨ (en el tram comprès entre Moscou i Irkutsk, de 5153 quilòmetres), i seixanta-dues hores i tretze minuts en el ¨kupé¨ del tren directe a Vladivostok (en el tram comprès entre Ulan-Ude i la ciutat russa de l’extrem orient, de 3650 quilòmetres). Penso que ja n’hi haurà prou per a copsar què se sent i es viu durant un llarg camí en tren, de dies i nits, sense cap més respir que petites pauses de mitja hora com a màxim per a estirar les cames, fer alguna fotografia i comprar queviures. ~ Entremig d’aquestes dues vastes felipes, hi haurà un breu trajecte en tercera classe o ¨platskarta¨ entre Irkutsk i Ulan-Ude, de 456 quilòmetres i que em semblarà un passeig, tot i durar vuit hores i vuit minuts. Ara sí que surten els números: en total, 9259 quilòmetres que es faran en cent quaranta-cinc hores clavades, a una velocitat pràcticament constant de poc més de seixanta quilòmetres per hora. De la ¨troika¨ esmentada, és el traçat més extens: el Transmanxurià, que va de Moscou a Pequín desviant-se per la plana de Manxúria, fa un recorregut de 8986 quilòmetres, mentre que el Transmongolià, que té el mateix origen i destí però fa drecera per Ulaanbaatar, la capital de Mongòlia, es queda en 7621 quilòmetres. Però prou de distàncies; ja ha quedat ben clar quina de les tres la té més llarga. ~ A quatre setmanes de marxar cap a Moscou començo tots els tràmits, feixucs, per a obtenir el visat. És quan faig algunes cerques addicionals i tinc la sort de topar-me amb el magnífic blog “Rusalia”, molt recent i molt actualitzat, escrit per Irena Domingo, una russa de naixement que viu a València. Entre els molts consells que conté, valuosíssims i molt ben explicats, descobreixo que es poden comprar tots els bitllets de tren directament, en línia i sense intermediaris, a través de la versió en anglès de la pàgina web oficial de la companyia nacional de ferrocarrils russos (la RZD). Irena subratlla que fins fa molt poc la plataforma només operava en rus; obtinc aquesta informació massa tard, quan els bitllets, gestionats en format paper per Real Russia, ja estan en camí via missatgeria. ~ No me’n puc estar d’entrar a la plataforma i de revisar preus i processos. Tot i admetre que he badat, també haig de reconèixer que el meu intermediari aporta valor amb un assessorament àgil i expert, finsitot en el procés d’obtenir el visat, i amb una comissió que, després de fer alguns càlculs, estimo raonable. Val a dir, com a mostra, que a Rússia no es poden comprar bitllets de tren amb una antelació superior a quaranta-cinc dies, i quan faig la reserva a través de Real Russia encara falten més de dos mesos per a l’inici de l’aventura; ells mateixos posen la petició en cua i s’encarreguen de treure els bitllets quan el sistema ja ho permet. ~ En definitiva, després de les comprovacions, em quedo content (i enganyat). (Esteu llegint el pròleg del llibre "Tren a Vladivostok", de Toni Duró.) *** 3. És com tirar els daus, hi ha múltiples combinacions; aquesta vegada ha sortit sol i en tren. ~ Hi ha més possibilitats: avió, cotxe, moto, bicicleta, vaixell, a peu... sol o acompanyat des de l’inici. ~ L’avió és un invent meravellós per a desplaçar-se, sobretot si les distàncies són considerables. En aquest periple, per exemple, desfaré el trajecte en tan sols vuit hores i trenta minuts, que és el temps que em caldrà per a recórrer les 3985 milles que, segons Aeroflot, l’aerolínia de referència russa, separen Vladivostok de Moscou per aire. ~ Però fixeu-vos que el relat gira al voltant de l’experiència viscuda al tren, que equival a cent quaranta-cinc hores per terra, envoltat de passatgers i de paisatge, i de la interacció entre persones i el seu entorn, el que entenc com a ¨paisanatge¨. El tren, i especialment en una excursió d’aquestes característiques, és molt més que desplaçar-se; el tren, en certa manera, ja és el viatge. ~ Conduir per carreteres secundàries, enllaçant diferents poblets d’interior o de costa, encadenant dies en busca d’un destí potser definit però a través d’un itinerari vague, imprecís, mig improvisat, també em sembla un fi en si mateix: el camí (i, amb ell, l’atzar del moment) és sobirà, i la màquina, molt més que un mitjà de transport, es fusiona amb l’asfalt, amb el terreny. La proximitat amb l’entorn és palpable. La possibilitat d’eixamplar el passatge, en canvi, més limitada. La sensació de llibertat, si es compta amb recursos (temps i uns quants diners) és pràcticament absoluta. ~ El mar em fa pànic, potser per la seva vivacitat (hom sent el seu vigor, com es manifesta clarament), i es torna un company que domina, que, aliat amb l’aire, fàcilment pot sotmetre als seus capricis; no sé què és navegar a vela, tot i que com a bon amant dels rumbs erràtics, i a pesar de la monotonia del paisatge, deu ser esplèndid. ~ Abandonar-se a peu, oblidar-se del mapa i fixar-se només en el territori, durant dies i dies, ha de ser sublim, la vida feta viatge; s’esdevé nòmada. ~ Però, si pot ser, sol. Quan es viatja sol, hom no se’n penedeix mai. Ho diu el saber popular, i és cert. De vegades és més fàcil sentir-se buit quan s’està acompanyat, mal acompanyat. ~ La solitud és un gran soci. D’entrada, garanteix moments de tranquil·litat. Però si es vol estar amb algú (sempre es vol estar amb algú interessant), és un magnífic reclam. La gent generalment se t’acosta, et vol conèixer, et vol ajudar, vol estar amb tu. Sent curiositat i alhora creu que et dóna un cop de mà, que necessites dels altres. És fantàstic, sobretot perquè tens el control, el dret de veto: si et sents còmode, endavant, pots acceptar la companyia; si no estàs a gust, la pots defugir, cosa impossible de fer quan surts de casa amb segons qui. Segurament tothom ha fet alguna vegada una excursió amb persones amb qui no s’ha entès, i ho ha passat malament; no és estrany que moltes parelles es trenquin després de períodes de vacances. ~ Però viatjar en grup pot comportar una altra limitació cabdal, deixant al marge que s’és molt menys permeable a incorporar d’altres persones: no hi ha manera d’interpretar més d’un personatge. Sempre ens hem de comportar segons el rol preestablert, finsitot quan ens relacionem amb tercers sota l’observació dels nostres: som el guapo, el llest, l’avorrit, l’adinerat... de la colla. Anant pel teu compte, en cada situació pots interpretar (o et poden assignar) un paper diferent, de manera que quan tornes et sents guapo, lleig, llest, ximple, avorrit, divertit, ric, pobre... i la llista podria continuar amb infinitat de matisos. ~ Dit això, és de justícia afegir que he fet sortides ben acompanyat extraordinàries; per exemple, sense anar més lluny, ja que abans us la he presentat, amb la Vanesa. ~ És més car perquè et facilita molt la vida, però encara que fos més barat, mai no hagués emprès el Transsiberià (o qualsevol altra sortida mentre tingui energia i em pugui valdre per mi mateix) a través d’una agència de viatges, que generalment emmanilla la improvisació i engabia l’atzar, al meu entendre la quinta essència de l’aventura. Fes un creuer pel Bàltic amb destinació al port de Sant Peterburg amb el teu cònjuge, els nens i la sogra, i quan tornis comentem les aventures i anècdotes que s’han escolat per una organització mil·limètrica i monolítica. Si ets de Barcelona i surts un divendres a la nit pel teu compte, sense haver quedat amb ningú, només amb el cotxe i la targeta de crèdit a la butxaca, rumb, posem per cas, al carrer de la Rasa de Terrassa (on hi ha els bars i les discoteques de la ciutat), t’asseguro que pràcticament sense moure’t de casa, si hi poses l’actitud que requereix el repte, experimentaràs molt més els atributs d’un bon viatge: introspecció, extraversió, improvisació, flexibilitat, generositat, receptibilitat, adaptabilitat, coneixement, agraïment... entre d’altres. L’endemà (o diumenge al vespre, quan tornis amb la cabellera ben esbullada), sí que m’agradarà que m’expliquis com t’ha anat. ~ En qualsevol cas, sóc conscient que no és exactament el mateix ser un viatger, un aventurer, un vagabund o un solitari, i que, en cas que en fos capaç, tampoc no correspondria fer-ne un assaig aquí. (Esteu llegint el pròleg del llibre "Tren a Vladivostok", de Toni Duró.) *** 4. I n’escriuré quatre ratlles; la situació, per a mi, és insòlita. ~ La meva sort canvia quan conec l’editor Loïç Miquel Pérez-Muñoz. Fins aleshores, he publicat alguns contes aquí i allà, en el marc de certàmens literaris. Sempre en català. ~ De primer, és gairebé arribar i moldre, posar el punt i final a l’aplec de relats “Contents i enganyats”, fer-lo arribar a un grapat d’agents literaris, i rebre de pressa un missatge encoratjador d’un d’ells, precisament dels més prestigiosos: «Enhorabona pels contes; ha estat un plaer llegir-los! M’han agradat els temes, el to, l’estructura, la teva habilitat per a conduir el lector, la rigorosa economia descriptiva, l’humor i la ironia.» ~ Però no. El volum està a punt de publicar-se, però estem a finals de 2011, principis de 2012, les crisis econòmica i editorial estan al moment més àlgid, i el projecte, que semblava que podia comptar amb l’interès d’algun segell, finalment queda aturat. Llavors comença una segona fase, bàsicament d’espera, que culmina amb una campanya de micromecenatge que tampoc no reïx... Després, podria dir-se que el llibre es dedica a hivernar. ~ No així l’autor, que enceta una etapa durant la qual llegeix molt en portuguès i només escriu en espanyol, no en sap ben bé el motiu, però li sembla que ara la prioritat és trobar un estil, i la cerca l’empeny cap a aquestes dues llengües. I finalment, quan el registre es manifesta, ho fa com en aquest paràgraf, en tercera persona: quan acaba d’escriure una peça més llarga i algunes de més curtes, sembla que aquest ha de ser el seu estil. Per a posar-ho amb les paraules emprades per un lector crític amb certa tradició, descendent d’un reputadíssim escriptor ja desaparegut (de qui s’evitarà desvetllar el nom per a no posar-lo en un compromís), després de llegir l’escrit més llarg: «La narració en tercera persona propera a la veu del protagonista ens mostra amb interès la seva mirada i personalitat, solitària i sociable a la vegada, cínica i sensible. La història té ritme i sentit de l’humor, i acaba amb un final inesperat.» ~ Però no. Sembla, doncs, que a empentes i rodolons vaig engiponant una veu, però la història en qüestió, després d’alguns intents, tampoc no arriba enlloc. Un final que per a mi no és gens inesperat... ~ I en aquestes que apareix en Loïç Miquel, l’editor d’Almansa. Surt de trascantó, després d’escodrinyar les pistes que he anat deixant per Internet, principalment arran de l’esmentada campanya de ¨crowdfunding¨. Vol publicar “Contents i enganyats”, i m’obre les portes a més projectes literaris. ~ I aquí em teniu, escrivint altra vegada en català. I en primera persona. (Esteu llegint el pròleg del llibre "Tren a Vladivostok", de Toni Duró.) *** 5. És hora de fer la maleta. Roba per al cos, lectures per a l’ànima. ~ Sé que no em podré dutxar al tren, i això vol dir dues tongades de tres dies sencers amb higiene precària, durant els dos trajectes llargs, el primer i l’últim d’aquesta aventura. Aquesta certesa és l’única que m’obsessiona en els preparatius per al cos, i em sembla posar-hi remei proveint-me de tovalloletes humides perfumades, esponges sabonoses d’hospital i una gorra per al cap, per a posar-me-la al tercer dia si no trobo la manera de rentar-me’l. Per la resta, la imprescindible armilla de mil butxaques i quatre coses més de vestir, totes d’estiu, tret d’una peça més gruixuda per si de cas, per bé que a Sibèria les temperatures es preveuen altes; fet i fet, aniré força lleuger d’equipatge. ~ A més de la guia de Rússia i Bielorússia (serem inseparables), m’acompanyarà Limónov, el llibre d’Emmanuel Carrère sobre l’agitada vida d’aquest rodamón rus; l’elecció, de forma mig previsible mig casual, resultarà un encert, magnífica. ~ Malgrat la meva limitada erudició, d’alguna forma haurien de romandre dins meu, i de tant en tant manifestar-se, les diferents lectures periodístiques i d’assaig sobre Rússia i la URSS, així com les obres de ficció i de no ficció d’un grapat d’escriptors, alguns d’ells russos. En conjunt, em refereixo a textos d’autors tan diversos com ara Solgenitsin, Tolstoi, Dostoiévskill, Txèkhov, Grossman..., Kapuscinski, García Màrquez, Orwell, Nabókov... Tots ells podrien aparèixer més o menys explícitament, i tot val quan es tracta de deixar un pòsit, també l’extraordinari recull de pòsters soviètics que vaig comprar a Sant Peterburg, durant la primera visita al país. ~ Però hi ha un llibre concret que tindré molt present al llarg de tot el recorregut. Es tracta de “Temps de segona mà: La fi de l’home roig”, de la Nobel de Literatura Svetlana Aleksiiévitx. El seu reconeixement ha generat certa controvèrsia en el món de les lletres, per la seva condició de cronista coral (en certa manera, també de documentalista, de transcriptora de testimonis), i tot i que a un servidor, periodista de formació, no li costa d’admetre que “Cien años de soledad” té molts més mèrits literaris, l’obra de l’autora bielorussa (no amago que sobretot per afinitat temàtica) la trobo monumental. ~ Sabem alguna cosa d’on vinc, de cap a on vaig i de part del meu bagatge; sembla, doncs, que les condicions per a començar el viatge estan donades. ~ Buenos Aires, 31 de juliol de 2016.